UN PALAU IMAGINARI

Érem a punt d’arribar al cim d’una de les muntanyes que perfilaven la vall més bonica que he vist mai. De cop alguna cosa em va “atrapar”, i vaig començar a rodolar fins el fons de la vall, vam travessar-la, i dic vam, perquè sentia que “algú” m’acompanyava i em guiava. La sensació no era pas de por, sinó més aviat de felicitat i de tranquil·litat. Vàrem baixar i baixar i baixar, fins on semblava haver arribat al fons més profund de la terra. Encara en l’indret més llunyà, amb va semblar veure un reflex de llum que s’escapava per una petita escletxa al ben mig d’aquella foscor tèbia i vivificadora, que ben aviat es convertí en un esclat de llum, que no em permetia mantenir els ulls tan oberts com hagués volgut. Davant meu un paisatge paradisíac , els arbres dibuixaven formes extraordinàries, les plantes i les flors d’uns colors i una aroma que omplien aquell espai de Pau i d’una sensació de benestar indescriptible. Vaig seguir un petit camí, rodejat d’aquells arbres plens de fruits desconeguts, d’uns rius per on hi corria l’aigua de diferents colors i densitats. De cop i volta em vaig trobar rodejada d’uns éssers diminuts que m’havien vingut a donar la benvinguda tot saltant, cantant i ballant al meu voltant .Més tard vaig saber que eren els minairons. Embolcallada amb una melodia de so, d’harmonia i de color em vaig trobar davant d’un Palau d’herba fresca, amb flors diminutes que cobrien tota l’estança, amb petits salts d’una aigua, que ens esquitxaven amb un perfum suau, que penetrava fins el racó més amagat del meu cos i em feia sentir, senzillament, diferent... Em van convidar a pujar una escala, però no era una escala amb graons, em pujaven uns lliris grans que aguantaven dos follets, un a cada banda i que m’anaven gronxant fins que vaig arribar a la part més alta on hi lluïa el tron reial fet de roses de diferents colors amb catifes de blauets i ocells que refilaven les més belles melodies.No hi havia sostre, tot i que era de dia, es veien milers d’estels. No hi havia mobles, els arbres amb les branques florides prenien les formes necessàries en cada instant. Quan ja estava a prop de descobrir on era i qui hi havia assegut en aquell tro, vaig sentir la campaneta que volia dir que m’hi podia atansar... i amb el cor ple d'emoció vaig començar a pujar l'escala!

Jossie Casanovas Llach