No mirava pas cap al centre de la plaça, on en pocs minuts s’hi van ajuntar una munió de policies, bombers i un petit robot comandat per un dels policies. Anaven amunt i avall amb la mirada fixa en aquell estrany i sospitós paquet que, finalment van fer explotar. Tot i que ningú no va resultar ferit, la seva vista m’entristia i em removia l’estómac. Sabia que uns quants dies abans, en aquell mateix lloc, hi havien mort quatre persones. Guaitava cap a ponent, cap a la ciutat vella, esguardant més ellà, l’encís d’aquell reflex daurat que el sol feia esclatar sobre la pedra que havia anat donat forma a la ciutat. M’esforçava per retenir aquella imatge fins que els ulls se m’aclucaven al mateix temps que el sol s’amagava darrera la petita muntanya i deixava el seu pinzell impregnat de rajos d’or com el més bonic quadre en mans del millor pintor, preparat per oferir-nos aquest mateix regal, al dia següent.
Jossie Casanovas Llach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada