SANDÀLIES D'ESCUMA

Treball sobre un fragment del Capítol 8
"DE L'EPIR A ATENES"

En cert sentit, però, jo retrobava el meu avi en aquells carrerons a l’entorn de la catedral. Vull dir que me l’imaginava en el mar dels seus jocs d’infant, de la seva creixença d’adolescent: aquí –em deia, per un carrer estret i humit, on no hi entrava més que un tímid raig de sol- devia jugar amb altres nens a bales o a tocar i parar o a bons i dolents o ves a saber a què. Per aquí passejava amb els seus pares i anaven cada diumenge a missa de 9. Aquí va conèixer la meva avia, per aquí van festejar (paraules boniques a cau d’orella) i aquí un dia van pujar les amples escales, ben endiumenjats, amb les cames tremoloses i els hi va sortir aquell “si” tímid per fora i tan potent dedins.

Al cap d’uns anys, van anar a viure a Sant Andreu, on va néixer la meva mare i finalment a Gràcia on vaig néixer jo, però això ja forma part d’una altra història.

Jossie Casanovas Llach

Una representació de teatre

Aquella obra semblava un somni irrealitzable. Va costar tant trobar el grup, coven-se'ls per tirar endavant el projecte, fer front a les despeses... però per a mi era tan important! Finalment ho vam aconseguir.

Faltava només una setmana per l’estrena. Va arribar el gran dia! Estava ben esporuguida, com si jo no fos la Jossie, la que havia passat per aquest tràngol tantes vegades. Jossie, la dona que sortia a l’escenari tranquil·la perquè sabia que malgrat els dubtes de darrera hora, tot acabaria sortint perfecte. Aquell dia, però, l’obra em colpia molt endins i sentia una estranya sensació, que no m’acabava d’agradar, com una mena de “dejà vue” que, malauradament, amb un determinades variants, va passar de la ficció a la realitat.

Parlo de “El tiempo y los Conway” o “La ferida del temps” de J.B. Priestley.

En el primer acte, el fets succeeixen l’any 1919. La mare i els fills celebren l’aniversari d’una de les filles (la Kay). Tots son joves plens d’esperances i d’il·lusions posades en el seu futur.

El segon acte ens trasllada a l’any 1937. La família es torna a reunir per celebrar un nou aniversari de la Key. Aquesta festa, però, no te res a veure amb la primera. El futur en el qual havien posat tantes esperances, s’ha convertit en un infern per a quasi tots el membres de la família i fins i tot han hagut de patir la mort d'una de les filles.

El tercer acte és el més angoixant, tornem a l’any 1919. L'espectador coneix el desenvolupament de la història, però la Kay és l'única de la família que també el coneix i per molt que es desesperi, sap que mai aconseguirà poder-lo canviar.

A nosaltres també se’ns va morir, al cap de poc temps, la nostra amiga, que representava una de les germanes.

Jossie Casanovas Llach

Sandàlies d'escuma -Treball sobre un fragment del capìtol: "La venjadora"

No mirava pas cap al centre de la plaça, on en pocs minuts s’hi van ajuntar una munió de policies, bombers i un petit robot comandat per un dels policies. Anaven amunt i avall amb la mirada fixa en aquell estrany i sospitós paquet que, finalment van fer explotar. Tot i que ningú no va resultar ferit, la seva vista m’entristia i em removia l’estómac. Sabia que uns quants dies abans, en aquell mateix lloc, hi havien mort quatre persones. Guaitava cap a ponent, cap a la ciutat vella, esguardant més ellà, l’encís d’aquell reflex daurat que el sol feia esclatar sobre la pedra que havia anat donat forma a la ciutat. M’esforçava per retenir aquella imatge fins que els ulls se m’aclucaven al mateix temps que el sol s’amagava darrera la petita muntanya i deixava el seu pinzell impregnat de rajos d’or com el més bonic quadre en mans del millor pintor, preparat per oferir-nos aquest mateix regal, al dia següent.

Jossie Casanovas Llach

La festa del Pi a Centelles

A prop de Vic, a la comarca d’Osona, hi trobem un poble anomenat Centelles. Una de les seves festes més importants i de la qual en tenim referència des de l’any 1751, és la FESTA DEL PI. Es celebrava el dia 31 de desembre, dia de Santa Coloma, patrona del poble, però ja fa uns anys la van traslladar al dia 30.

En realitat la Festa comença el 26 de desembre i s’acaba el dia de Reis. El dia de Sant Esteve, un grup de galejadors amb el vestit típic català (barretina i faixa vermelles, camisa blanca i pantaló i armilla negres), se’n van al bosc per triar el pi més gran i més bonic. Quan decideixen quin és el pi escollit, li fan un senyal i el dia 30 a la sortida de missa de 7, els galejadors el van a buscar, el tallen a cops de destral i el deixen caure amb molta cura perquè no es malmeti la copa. Després el pugen a un carro tirat per bous i quan ja el tenen ben aferrat amb les mateixes cordes que han utilitzat per subjectar-lo quan queia, el col·loquen damunt del carro, amb la copa mirant cap al cel i comencen a baixar cap a poble, no sense primer haver fet un bon esmorzar amb pa torrat i botifarres a la brasa, tot regat amb un bon vi de la comarca. Un cop havent esmorzat comença el recorregut cap al poble,

L’entrada al centre de la vila és esperada per tothom, Primer uns quants galejadors, seguidament, la carreta de bous amb el pi, els músics i al darrera més galejadors que la gent anima, perquè no deixin de disparar.

Quan arriben a la Plaça Major, un esclat de galejada general, fins que comença el Ball que consisteix en formar una rotllana al voltant del Pi .

Els bous condueixen el carro amb el pi fins el peu de l’Església, es descarrega, es fa ballar al replà i s'entra a dins, on es penja com ja és costum, en posició vertical, adornat amb pomes i neules, penjades de les seves branques, tot cantant l'himne a Santa Coloma

No vull parlar del moment que el pengen a sobre de l’altar major, de cap per avall. Fins que no han acabat tens el cor encongit, perquè no és gens fàcil i jo sempre he pensat que una mica arriscat i fins i tot m’atreviria a dir temerari, manipular aquell arbre tan pesant.

Així el deixen fins el dia de Reis, que el despengen.

Hi ha diverses versions del significat d’aquesta festa. En realitat la més escoltada és que seria una mena d’ofrena a Santa Coloma, perquè mai falti l’aliment, la salut i el benestar a la gent del poble, però si ens remuntem una mica més enrere, malgrat trobar-se documentada des del 1751, s’han intuït també en aquesta celebració, antigues reminiscències de culte als arbres i de rituals pagans de fecundació relacionats amb el solstici d’hivern i amb la regeneració de la natura. És per això que cal suposar que l’origen d’aquesta festa es remunta molt més enrere del què la documentació reflecteix.

Jossie Casanovas Llach

UN PALAU IMAGINARI

Érem a punt d’arribar al cim d’una de les muntanyes que perfilaven la vall més bonica que he vist mai. De cop alguna cosa em va “atrapar”, i vaig començar a rodolar fins el fons de la vall, vam travessar-la, i dic vam, perquè sentia que “algú” m’acompanyava i em guiava. La sensació no era pas de por, sinó més aviat de felicitat i de tranquil·litat. Vàrem baixar i baixar i baixar, fins on semblava haver arribat al fons més profund de la terra. Encara en l’indret més llunyà, amb va semblar veure un reflex de llum que s’escapava per una petita escletxa al ben mig d’aquella foscor tèbia i vivificadora, que ben aviat es convertí en un esclat de llum, que no em permetia mantenir els ulls tan oberts com hagués volgut. Davant meu un paisatge paradisíac , els arbres dibuixaven formes extraordinàries, les plantes i les flors d’uns colors i una aroma que omplien aquell espai de Pau i d’una sensació de benestar indescriptible. Vaig seguir un petit camí, rodejat d’aquells arbres plens de fruits desconeguts, d’uns rius per on hi corria l’aigua de diferents colors i densitats. De cop i volta em vaig trobar rodejada d’uns éssers diminuts que m’havien vingut a donar la benvinguda tot saltant, cantant i ballant al meu voltant .Més tard vaig saber que eren els minairons. Embolcallada amb una melodia de so, d’harmonia i de color em vaig trobar davant d’un Palau d’herba fresca, amb flors diminutes que cobrien tota l’estança, amb petits salts d’una aigua, que ens esquitxaven amb un perfum suau, que penetrava fins el racó més amagat del meu cos i em feia sentir, senzillament, diferent... Em van convidar a pujar una escala, però no era una escala amb graons, em pujaven uns lliris grans que aguantaven dos follets, un a cada banda i que m’anaven gronxant fins que vaig arribar a la part més alta on hi lluïa el tron reial fet de roses de diferents colors amb catifes de blauets i ocells que refilaven les més belles melodies.No hi havia sostre, tot i que era de dia, es veien milers d’estels. No hi havia mobles, els arbres amb les branques florides prenien les formes necessàries en cada instant. Quan ja estava a prop de descobrir on era i qui hi havia assegut en aquell tro, vaig sentir la campaneta que volia dir que m’hi podia atansar... i amb el cor ple d'emoció vaig començar a pujar l'escala!

Jossie Casanovas Llach