Si saber parlar, perquè els que ens escolten mantinguin l’atenció, ja és prou difícil, l’art de saber escoltar és encara molt més complicat. Així a primer cop d’ull, podríem dir que tots en sabem d’escoltar, tots tenim dues orelles que han escoltat moltes vegades, però si ho analitzem i filem una mica més prim, resulta que escoltar és quelcom més que sentir un reguitzell de paraules que ens diu una altra persona, mentre nosaltres, pensem en els nostres assumptes pendents de resoldre, o mirem de reüll el rellotge, perquè se’ns està fent tard, perquè aquella persona s’allarga massa i no sabem com tallar la conversa, o senzillament perquè no ens importa gens ni mica el que ens està dient. Per això és difícil saber escoltar en la mida justa i equilibrada que requereix aquesta escolta. Primer de tot hauríem d’esbrinar si la persona que tenim al davant necessita que l’escoltem i l’entenguem, o només ens demana una presencia estàtica que sigui un receptacle de les seves paraules, si és així, no cal que ens preocupem tant... però si la persona té necessitat que l’escoltin de veritat, aleshores hem de procurar que la nostra actitud estigui a l’alçada de les seves necessitats. Oblidar-nos per uns instants de nosaltres i escoltar no només les seves paraules sinó estar atents al gest, a la mirada, al to, a la fluïdesa, que segurament aniran variant en el transcurs de la conversa. La persona que s’ha apropat a nosaltres i que reclama la nostra atenció per poder treure cap a fora tot el que li puny per dintre, n’espera molt d’aquest intercanvi i en pot sortir, molt enfortida o molt decebuda. Això no vol dir que ens haguem de convertir en psicòlegs amb l’obligació de no cometre cap error. El que vull dir és que si oferim escoltar, hem d'escoltar bé, hem de saber transmetre a la persona que tenim al davant que allò que ens està dient, ens interessa, que l’entenem tot i que pot ser que no hi estiguem del tot d’acord, però que un cop hagi evocat tot el que tenia la necessitat d’evocar, es produirà un diàleg, un intercanvi d’opinions, un recolzament, un apropament.
La nostra actitud serà diferent en funció de cada persona i dels conflictes que ens vulgui comentar.
En alguns casos podem demostrar la nostra comprensió i el nostre afecte, ajudant-nos amb una mirada, un gest (un copet al braç o a l’esquena)... Hi ha petits gestos que diuen més que una sèrie de paraules que podrien potser sembla repetitives, en la qual cosa, hauríem perdut part de la nostra “credibilitat” en front aquesta persona.
Francesc Torralba diu: “Paraules i silencis, degudament trenats, tenen un efecte miraculós en l’ànima humana”. I jo encara hi afegiria aquell suau, casi imperceptible petit gest. En un altre dels seus llibres, podem llegir: “Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat, el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix... escoltar exigeix una atenció activa, i centrar-se en l’altre, en lloc d’en la pròpia verborrea mental”.
Altres comentaris de Gaspar Hernàndez que penso també són prou interessants: “... estem perdent l’art de conversar, perquè estem perdent l’art d’escoltar. D’oblidar el nostre ego, momentàniament. Escoltem, o fem veure que escoltem, i mentrestant, ens dediquem a jutjar l’altre, o pensem en el vestit que porta, o en el cap de setmana”.
I ja per acabar, el mateix Ramon Sangles i Moles en el seu llibre: “Comunicar-se, tot un art” ens dóna tota mena de pistes per tal d’aprendre a fer-ho millor. Fa Moltes reflexions interessants, però, per no allargar-me massa, n’esmentaré només un parell: “La comunicació és comparable a la sembrada de bona llavor en camps adobats: do i recepció” i “Comunicar, sempre és progressar. Les coses que no ens diem, que no posem al servei dels altres a fi que participin de la riquesa de dons que duem a dins, s’assemblen a un sac de blat esperant de ser dut al forn, perquè se n’elabori el bon pa”.
Jossie Casanovas Llach
