Finalment va decidir marxar. La seva vida a l’illa cada cop era més feixuga. Encara no havia paït la mort del seu fill i pensava que allunyant-se d’aquell lloc aconseguiria deixar enrere molts dels records i sentiments que l’anaven ofegant a poc a poc.
Nosaltres, sabíem que aquesta no era la solució, sinó més aviat tot el contrari, però no ens va escoltar i va decidir fer el viatge. Abans de marxar, però, li vam regalar una bossa i li vam fer prometre que no l’obriria fins que des del vaixell, ens hagués perdut de vista a nosaltres i a l’illa. Li vam fer creure que cadascun de nosaltres li havíem fet un petit present perquè l’acompanyés en el viatge i en l’inici d’aquesta vida que volia recomençar,
En realitat a la bossa, apart de tots els sentiments expressats en paper, hi havia un sobre amb un bitllet de tornada a casa (sense data).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada