sortís ben rodó. Per fi va arribar el gran dia, ens vam llevar aviat i amb les motxilles ben plenes, ens en vam anar fins l’estació per agafar el tren que ens deixaria a Ribes i des d’allà començaria la travessa. Ens vam començar a enfilar per les muntanyes, ja una mica enfarinades que encara feien més bonic el paisatge. Ens anàvem allunyant d’una vall, cada vegada més borrosa, més desdibuixada i més emboirada. Ens va estranyar, però, que de cop el cel també s’anés tapant d’aquella manera tan curiosa. Era com si s’enfrontessin la claror del sol amb la foscor de les nuvolades. Malauradament elles van guanyar i una orquestra de trons i llamps va omplir tot l’espai i ens vam començar a sentir “atacats” per cortines d’aigua gelada, barrejada amb flocs de neu i alguna pedra de mida considerable.
La veritat és que la situació va esdevenir una mica complicada, sobretot si tenim en compte que un company i jo, érem els responsables d’aquells minyons que, el més gran, no tenia més de vuit anys.
Al mig d’unes muntanyes, cada cop més esquerpes, ens vam començar a acovardir, fins que amb una serenitat forçada, vaig dir: “nois, hem de tornar enrere”. Així ho vam fer i amb penes i treballs finalment vam poder recular fins un lloc on quedaven aixoplugats d’aquella esfereïdora tamborinada. Les hores havien anat corrent, el dia començava a enfosquir-se ja no per les nuvolades, sinó perquè el sol començava a donar la benvinguda a la lluna i així vam arribar fins el punt de partida, decebuts, remullats, encara una mica esporuguits, però sans i estal vis.
Jossie Casanovas Llach
Avui desprès una verdadera odissea amb el meu ordinador, he pogut entrar al bloc, i gaudir de la bellesa de la paraula escrita per les alquimistes de la paraula.
ResponEliminaLa curiositat m’ha portat al teu bloc i com sempre, he gaudit de la teva capacitat de transformar petites accions quotidianes en obres d’art . Ja ens anirem trobant!.
Raimunda