Queden tan lluny totes aquelles vivències!La meva vida ha estat com les auques que expliquen els conte contes, rodejats de la quitxalla. Avui ja se’m confonen realitats i somnis, però el que m’ha quedat atrapat a les arrels de la memòria, i estic segura m’acompanyarà fins que ens esborrem definitivament totes dues, és el que fa referència a la figura del meu avi matern.
La meva infantesa, no va ser pas diferent de la resta de nens i nenes que convivíem a la petita vila. Vivíem del que ens oferia una terra treballada de sol a sol pels pares i els avis paterns. La mare cuidava també tres o quatre gallines que quan ens hi apropàvem massa, ens miraven amb recel. Fins aquí tot sembla normal, però no ens oblidem de la figura de l’avi que és la que ha donat peu a aquest relat.
L’avi no era com els altres, l’avi era un home amb un cert aire de misteri, que entrava i sortia a deshores. D’en tant en tant arribava amb dues o tres persones més i es tancaven a una cambra que hi havia a dalt de tot de la casa. Prou que ens hi acostàvem sense fer soroll però tot i que a vegades se’ls veia molt enfadats, parlaven tan baix que mai no vam poder sentir més que paraules deslligades que no enteníem, però que intuíem es tractava de coses importants.
A vegades, però, venia de més bon humor i esboçava un cert somriure mig amagat sota l’espès bigoti i la llarga barba, que a poc a poc se li anava tenyint de blanc. Aleshores ens hi apropàvem i aconseguíem que ens expliqués alguna historia de cavallers, però quan ja ens posàvem una mica pesats, no trigava gaire a apropar-se un dels grans per dir-nos que l’avi estava cansat i que ja hora d’anar a dormir.
Ell tornava a la seva cambra, es tancava amb el cancell i sentíem com traginava aquells grans llibres i pergamins que havia vist alguna vegada, només de refilo, perquè els guardava amb molta cura.
Ja més gran ho vaig entendre tot...
El meu avi havia estat un dels Cavallers del Rei Artús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada