Érem tan joves..! Tothom s’havia adonat que entre nosaltres hi havia quelcom d’especial. Ens escridassàvem, ens enfadàvem, rèiem, jugàvem, i no sabíem fer res, l’un sense l’altra. Els pares eren amics i, lògicament passàvem moltes hores junts.
La sensació meva, aleshores , era que me l’estimava com el germà que mai havia tingut. Vam anar creixent plegats i no ens vam adonar que amb nosaltres també anava creixent un sentiment que en aquell moment, jo al menys, hagués estat incapaç d’identificar, segurament a ell li deuria passar el mateix.
Les circumstàncies de la vida, però, la inexperiència i la joventut, que en aquella època, era poc més que les darreres petjades de l’infantesa, es van riure de la meva innocència i, me la van prendre de cop. L’amic havia encetat una drecera on no hi havia lloc per a tots dos. El silenci es va fer etern, fins que es van començar a despertar un reguitzell d'emocions desconegudes i punyents que ja no podia aturar i, aleshores sí, aleshores vaig descobrir i vaig poder identificar perfectament tot aquell batibull de sentiments.
Més endavant la vida me’n va jugar alguna més, però això forma part ja d’una altra historia.
Jossie Casanovas Llach
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada