Una breu descripció de Barcelona

Benvolguts pares,

No sé pas com explicar-vos en dues paraules com és Barcelona. De moment us en faré un petit tast. És una ciutat preciosa. El primer que vaig veure van ser les dues muntanyes que la delimiten: Montjuïc plena de racons meravellosos, plantes exòtiques, jardins i espais per fer-hi grans passejades; el Tibidabo amb un gran Temple que sembla abraçar tota la ciutat, i la serra de Collserola, un espai per perdre'ns-hi amb un llibre o un llapis i un paper.

Tota l’obra de Gaudi (la Sagrada Família, el Parc Güell, la Pedrera...) que et deixa bocabadat. Altres edificis modernistes com la Casa Batlló, la Casa Ametller, la Casa de les Punxes, i tantes altres.

El Palau de la Música, una obra arquitectònica espectacular, el gran teatre de l’opera, el Liceu, al ben mig de la Rambla. I ja que us parlo de la Rambla, enfilant-la cap amunt arribem a la Plaça de Catalunya, centre de la Ciutat, on podem pujar fins la part més alta pel Passeig de Gràcia o bé per la Rambla de Catalunya, cadascun amb les seves pròpies característiques, difícils de definir. Cap avall ens porta fins el mar on podem pujar a unes barquetes que et fan una passejada pel port i els molls: vell, de la fusta... A cada lloc on hi poses la mirada, t’agradaria de fer-hi una fotografia.

Em deixo moltes coses, no tinc més temps: els Museus, els diferents barris, les placetes..., però tot això ja ho anirem descobrint junts quan vingueu per les vacances.

Jossie Casanovas Llach

Màrius Torres

Els núvols, segons Màrius Torres

En el centenari de Màrius Torres no sembla que ningú en discuteixi la vàlua però són molts els que encara han de descobrir-lo. Ho poden provar, per exemple, llegint i rellegint la seva mirada sobre els núvols, amb aquells dos versos finals, sublims:

ELS NÚVOLS

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquests matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...
Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,
a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.
Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dóna una forma gairebé per sorpresa,
un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,
la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,
penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

Màrius Torres

ELS NÚVOLS

SANDÀLIES D'ESCUMA

FRAGMENT SOBRE EL CAPÍTOL IV - DE QUIOS A ALEXANDRIA

Sempre m’ha agradat obrir la finestra i veure aquelles muntanyes, que s’aixequen altives, orgulloses de la seva bellesa, i que donen aquest aspecta majestuós al paisatge. Però el dia que vaig anar-me’n d’Interlaken tenia el cor massa oprimit per delectar-me amb aquella imatge i amb la vall que es dibuixava plena de colors i de sentiments. Així i tot, els meus ulls humits, encara van parar atenció al trenet de fusta que s’enfilava muntanya amunt, en els balcons plens de flors d’aquelles casetes que semblaven sortides de la paleta d’un pintor i a la flaire d’herba fresca que m’omplia el cor i l’esperit i que em va acompanyar durant tot el viatge.

Jossie Casanovas Llach

Amor de joventut

Érem tan joves..! Tothom s’havia adonat que entre nosaltres hi havia quelcom d’especial. Ens escridassàvem, ens enfadàvem, rèiem, jugàvem, i no sabíem fer res, l’un sense l’altra. Els pares eren amics i, lògicament passàvem moltes hores junts.

La sensació meva, aleshores , era que me l’estimava com el germà que mai havia tingut. Vam anar creixent plegats i no ens vam adonar que amb nosaltres també anava creixent un sentiment que en aquell moment, jo al menys, hagués estat incapaç d’identificar, segurament a ell li deuria passar el mateix.

Les circumstàncies de la vida, però, la inexperiència i la joventut, que en aquella època, era poc més que les darreres petjades de l’infantesa, es van riure de la meva innocència i, me la van prendre de cop. L’amic havia encetat una drecera on no hi havia lloc per a tots dos. El silenci es va fer etern, fins que es van començar a despertar un reguitzell d'emocions desconegudes i punyents que ja no podia aturar i, aleshores sí, aleshores vaig descobrir i vaig poder identificar perfectament tot aquell batibull de sentiments.

Més endavant la vida me’n va jugar alguna més, però això forma part ja d’una altra historia.

Jossie Casanovas Llach

La meva infantesa a l'Edat Mitjana

Queden tan lluny totes aquelles vivències!

La meva vida ha estat com les auques que expliquen els conte contes, rodejats de la quitxalla. Avui ja se’m confonen realitats i somnis, però el que m’ha quedat atrapat a les arrels de la memòria, i estic segura m’acompanyarà fins que ens esborrem definitivament totes dues, és el que fa referència a la figura del meu avi matern.

La meva infantesa, no va ser pas diferent de la resta de nens i nenes que convivíem a la petita vila. Vivíem del que ens oferia una terra treballada de sol a sol pels pares i els avis paterns. La mare cuidava també tres o quatre gallines que quan ens hi apropàvem massa, ens miraven amb recel. Fins aquí tot sembla normal, però no ens oblidem de la figura de l’avi que és la que ha donat peu a aquest relat.

L’avi no era com els altres, l’avi era un home amb un cert aire de misteri, que entrava i sortia a deshores. D’en tant en tant arribava amb dues o tres persones més i es tancaven a una cambra que hi havia a dalt de tot de la casa. Prou que ens hi acostàvem sense fer soroll però tot i que a vegades se’ls veia molt enfadats, parlaven tan baix que mai no vam poder sentir més que paraules deslligades que no enteníem, però que intuíem es tractava de coses importants.

A vegades, però, venia de més bon humor i esboçava un cert somriure mig amagat sota l’espès bigoti i la llarga barba, que a poc a poc se li anava tenyint de blanc. Aleshores ens hi apropàvem i aconseguíem que ens expliqués alguna historia de cavallers, però quan ja ens posàvem una mica pesats, no trigava gaire a apropar-se un dels grans per dir-nos que l’avi estava cansat i que ja hora d’anar a dormir.

Ell tornava a la seva cambra, es tancava amb el cancell i sentíem com traginava aquells grans llibres i pergamins que havia vist alguna vegada, només de refilo, perquè els guardava amb molta cura.

Ja més gran ho vaig entendre tot...

El meu avi havia estat un dels Cavallers del Rei Artús.

Jossie Casanovas Llach

Olors mestres de ma infantesa

Des dels set o vuit anys i fins ben bé els quinze, les vacances d’estiu les passava amb el avis, que se n’havien anat a viure just a tocar la plana de Vic.

Malgrat els anys, d’aquella època m’han quedat dues olors mestresses: La d’un llessamí que teníem en el petit jardí, darrera la casa. Quina flaire tan intensa! No sabria pas com definir-la. I una altra, que em sembla sentir encara ara, era el meu raconet de farigola, romaní i espígol. Com s’havien anat fent grans... Al capvespre m’agradava de regar-los perquè tenia la certesa que m’agraïen aquelles gotes refrescants després d’un dia xafogós d’estiu i ho feien, embolicant-me amb la seva aroma única i inoblidable.

Jossie Casanovas Llach

Descripció d'un indret amb haikus

Ponent

Núvols de peixos

un paratge de somni

roques abruptes

Nord

Ones de plata

que es recolzen i vibren

com belles notes

Migdia

La mar serena

i coves amagades

nius de gavines

Llevant

Sorra daurada

cloïsses ensorrades

que el sol escalfa

Jossie Casanovas LLach