Mini vacances de Setmana Santa

EL MEU DESIG PER A TOTHOM: QUE PASSEU UNA RELAXADA SETMANA SANTA, UN BON DIA DE PASQUA I UNA FELIÇ DIADA DE SANT JORDI.

FINS AVIAT!

Jossie Casanovas Llach

J.Maragall i M. Rodoreda

Per tancar aquest trimestre ple de continguts i de presencies tan interessants i enriquidores, m’agradaria posar un petit granet de sorra per a dos importants personatges de la nostra literatura: Joan Maragall i Mercé Rodoreda.

JOAN MARAGALL

Aquest 2011 anomenat “L’ANY MARAGALL”, en motiu de la celebració del 150è aniversari del seu naixement, se li han fet diversos homenatges: recitals de poemes, conferencies, etc.

Els seus dotze darrers anys de la seva vida els va passar a la casa del carrer Alfons XII, pràcticament al costat de Plaça Molina. Aquesta casa familiar, doncs, acull l’Arxiu Joan Maragall. A l’interior de la casa, passejant per les diferents estances, t’omples de l’essència que ell hi va saber infondre a través dels seus manuscrits, primeres edicions, esborranys..., i ens ajuda a descobrir i recrear amb força exactitud la seva vida i la seva obra.

El dia 10 d’octubre a la Plaça Molina, estava previst inaugurar l’escultura creada per un dels seus fills, l’Ernest Maragall dedicada al poeta. És un bust situat sobre una peanya de pedra. Un cop inaugurada l’escultura hi hauria una recital de poemes per Rosa Novell, acompanyada del Violoncel·lista Quim Alabau.

Tots hi erem, però la pluja també, i finalment, la família Maragall ens va conviodar a entrar a casa seva i allà, entre llibres i records, més estrets, però molt més plens, ens hi vam anar apinyant i la Rosa Novell va començar a deleitar-nos amb les paraules de Joan Maragall, tan ben dites i tan ben acompanyades pel Quim Alabau.

No podia pas transcriure tota la seva obra i tot i que m’ha costat, he triat aquests dos poemes, perquè n’hi tants que m’agraden!

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall -1898

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT

Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel la ciutat surt rient de la tempesta, regalant d'aigua lluminosa arreu, remorejant de nou en sons de festa. Recomença el remor en la ciutat i en el rostre dels homes l'alegria: els núvols sobre el cel s'han esqueixat, la tenebrosa nit torna a ser dia. Cadascú alça els ulls per si retroba la gran blavor del cel, tan oblidada! Beneita seies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Joan Maragall -1897

L’ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant-se-val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, més sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta, -
elles deuen pensâ; -
més ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà.»

Joan Maragall -1898

Jossie Casanovas Llach

MERCÈ RODOREDA

El diumenge 20 de març estava previst que l’Ajuntament li fes un petit homenatge amb la descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer, del carrer Manuel Angelon, al barri el Putxet.

Com que està pràcticament al costat de casa meva, dos o tres dies abans m’hi vaig acostar i vaig veure tot el carrer aixecat per obres. Em va estranyar força que al cap de dos dies poguessin fer res. Efectivament, el dia abans van canviat la data i ho posposaven fins el dia 27. Entre que molta gent no se’n va assabentar i que feia un dia mig plujós, “l’homenatge veïnal” ens va deixar, als pocs que hi érem, un regust de tristor barrejat amb un sentiment de ràbia continguda. Si a tot això i afegim que la placa, passa totalment desapercebuda, i que es van mal recitar quatre versos a corre cuita, perquè calia anar a inaugurar altres carrers del voltant, l’acte em va fer sentir vergonya. Mercè Rodoreda es mereixia quelcom més i si no, era preferible deixar-ho córrer.

Aixupligada sota el paraigües per no deixar que m’atrapessin aquelles llàgrimes que fins i tot els nùvols no van poder defugir, em vaig concentrar amb aquella vella casa i m’imaginava la Mercè, petita, anant a escola, jugant amb les altres nenes del barri i enfurrunyant-se quan la mare le cridava per dinar, o bé tota endiumenjada, passejant amb la familia... vaig deixar volar la imaginació, perquè em va semblar que és el que a ella més li hauria agradat.

He copiat un parell de poemes que m’agraden:

Nausica ( de: Món d’Ulisses)

L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.

El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.

Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.

Papallona

Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida

li defujo l'envestida

i no pas expressament.

Jossie Casanovas Llach

JOSEFA CONTIJOCH

El Centre Comarcal Lleidatà fa una proposta molt interessant pels divendres. “El Racó poètic dels divendres”.

Me’n vaig assabentar, perquè el dia 1 d’abril hi participava, amb una lectura dels seus poemes, la nostra poeta-amiga, Josefa Contijoch.

Va ser una estona molt agradable, escoltant de la seva pròpia veu, uns poemes, alguns dels quals ja havíem tingut el privilegi d’escoltar en les nostres trobades a Vil·la Joana, d’altres que hem pogut llegir en els seus llibres: Les lentes il·lusions, Ales intactes, Congesta... i finalment uns inèdits que ens va fer molta il·lusió saber que ja estaven a punt de ser publicats. Esperem l’editorial no ens faci esperar gaire.

N’apunto també un petit recull dels molts que m’agraden:

LES LENTES IL·LUSIONS

POÈTICA

La insegura flotació

del poema

sovint capbussa

i al final

una badia misteriosa

esborra els mots

un llac de cares mortes

per afegir

vida a la vida.

RELACIONAT AMB:

(Pare Esparver que em sotges des del cel)

Maria Mercè Marçal – DESGLAÇ

En una noche oscura – S. Juan de la Cruz

Perquè teu és el regne i el poder

eximeix-me d'haver de decidir

allibera'm de dir o de no dir

i que caiguin els fets com la destral

i dallin caps i dallin voluntats

i les coses es facin com tu vols.

Aparta de mi el calze del malson

allunya'm l'orfenesa de la sang

ajuda'm a evitar el saqueig del temps

i porta'm a l'oblit de tot el mal

al meu exili en tu i en el teu bé

i a la blanca espiral del buit replè.

Renta allò brut i rega el que és eixut

d'aquesta carn que és dèbil i pateix

perquè teu és el regne de la llum

i meu és el naufragi en negra nit

teu el poder la glòria i l'esplendor

i meva l'aigua fosca de l'oblit.

ALES INTACTES

POLITESSE

Diré: fa un dia maco,

estels llunyans que brillen,

vestit color de rosa,

engrunes de memòria,

llarga tarda tranquil·la.

Podent dir frases neutres

el que no diré mai

és la veritat sencera

que esgarrinxa la pell

i sagna i fa molèstia.

CONGESTA (61.)

Va dir la veu: dóna la llum

i la llum va ser donada

però no de franc

la llum costava

riuades d’estremiments

muntanyes d’enrampades

gerres de plors

i en acabat

finalment

de tanta llum tot va cremar

i només restà

la pedra sobre la pedra

Jossie Casanovas Llach

FINAL "SANDÀLIES D'ESCUMA"

Com a cloenda d'aquest magnífic relat, "amb la música de l'Alguer, a l'illa de Sardenya, ens traslladem a QUIOS.
GLAUCA pensa en CÀRMIDES, de qui fa moltes desenes que no en sap res.
Expressa la tristesa i l'enyor per l'absència del seu estimat."





Jossie Casanovas Llach