J.Maragall i M. Rodoreda

Per tancar aquest trimestre ple de continguts i de presencies tan interessants i enriquidores, m’agradaria posar un petit granet de sorra per a dos importants personatges de la nostra literatura: Joan Maragall i Mercé Rodoreda.

JOAN MARAGALL

Aquest 2011 anomenat “L’ANY MARAGALL”, en motiu de la celebració del 150è aniversari del seu naixement, se li han fet diversos homenatges: recitals de poemes, conferencies, etc.

Els seus dotze darrers anys de la seva vida els va passar a la casa del carrer Alfons XII, pràcticament al costat de Plaça Molina. Aquesta casa familiar, doncs, acull l’Arxiu Joan Maragall. A l’interior de la casa, passejant per les diferents estances, t’omples de l’essència que ell hi va saber infondre a través dels seus manuscrits, primeres edicions, esborranys..., i ens ajuda a descobrir i recrear amb força exactitud la seva vida i la seva obra.

El dia 10 d’octubre a la Plaça Molina, estava previst inaugurar l’escultura creada per un dels seus fills, l’Ernest Maragall dedicada al poeta. És un bust situat sobre una peanya de pedra. Un cop inaugurada l’escultura hi hauria una recital de poemes per Rosa Novell, acompanyada del Violoncel·lista Quim Alabau.

Tots hi erem, però la pluja també, i finalment, la família Maragall ens va conviodar a entrar a casa seva i allà, entre llibres i records, més estrets, però molt més plens, ens hi vam anar apinyant i la Rosa Novell va començar a deleitar-nos amb les paraules de Joan Maragall, tan ben dites i tan ben acompanyades pel Quim Alabau.

No podia pas transcriure tota la seva obra i tot i que m’ha costat, he triat aquests dos poemes, perquè n’hi tants que m’agraden!

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall -1898

DESPRÉS DE LA TEMPESTAT

Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel la ciutat surt rient de la tempesta, regalant d'aigua lluminosa arreu, remorejant de nou en sons de festa. Recomença el remor en la ciutat i en el rostre dels homes l'alegria: els núvols sobre el cel s'han esqueixat, la tenebrosa nit torna a ser dia. Cadascú alça els ulls per si retroba la gran blavor del cel, tan oblidada! Beneita seies, tempestat passada, perquè fas alçar els ulls a la llum nova! Joan Maragall -1897

L’ÀNIMA DE LES FLORS

Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant-se-val.

Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, més sense dol.

«Morirem aviat, lluny de la planta, -
elles deuen pensâ; -
més ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà.»

Joan Maragall -1898

Jossie Casanovas Llach