Vull afegir-me a aquest desig de totes les que vam tenir la sort de poder-te conèixer, i recórrer juntes un trosset del camí que va iniciar la teva germana Maria Àngels Anglada, i enviar-te tota l'Energia, la Claror i la Pau que desprenen aquestes muntanyes, perquè t'acompanyin en aquesta celebració dels teus 80 anys i sempre!
Gràcies per les estones que ens has deixat gaudir de la teva companyia.
Jossie Casanovas Llach
Benvolguda Maria Àngels,
Tinc la necessitat d’escriure’t aquesta carta. No sé ben bé on puc dirigir-la, però del que sí estic ben segura és que en el bell lloc de pau on reposes, t’arribarà.
Avui hem “envaït” un espai molt teu, hem caminat pels carrers on ben segur més d’un cop havies corregut per no arribar massa tard a casa, o potser havies apaivagat el teu pas, perquè la teva ment no t’acabava d’evocar allò que tu intuïes punyia per sortir.
Ens hem assegut a la “teva taula” i ens hem passejat per casa teva. Hem reviscut, inventat i imaginat mil situacions en les que tu havies pres aquella decisió o aquella altra en que havies rigut, plorat, t’havies enfadat, jugaves, llegies...Hem vist els balcons on segurament més d’una vegada t’hi vas evocar esperant... qui sap què o a qui!!! I mirant l’heura, pensant, quina cosa?
Tantes passejades per Vic i mai havia sentit la teva presencia. Avui sí, avui l’he sentida. Tu eres entre nosaltres, no sé tampoc ben bé de quina manera, però el teu esperit ens ha fet companyia i cada cop se’ns anava fent més present la teva imatge fins que hem tingut la sort de conèixer la teva germana i amb ella hem repassat paraules, imatges, persones, situacions, tants i tants records...
Hem “envaït” un espai molt teu, et deia, però oi que no t’hem fet nosa?
Perdona aquest atreviment, però qui millor que tu pot saber, que quan una força estranya fa sortir la paraula, no et queda més remei que evocar-la, i malauradament com que això no ho puc fer, no em queda altre remei que plasmar-la en un paper i aleshores és quan la ment reposa i pot començar un nou esbós.
Jossie Barcelona, 25 de maig de 2011
(tot i que sóc jo la que signa aquest escrit, penso que ho puc fer en nom de tots el que hem tingut la sort de fer aquesta passejada)
Per arribar a ser uns bons comunicadors, hem de tenir en compte una sèrie de factors. Entre ells , però, hi ha detalls que semblen senzills i no obstant són un gran factor decisiu, per exemple una bona encaixada de mans o bé els micromoviments.
Les encaixades de mans són molt més significatives del que hom es pugui pensar; perquè entre la mà i la ment hi ha una connexió immediata i completa.
Els micromoviments, són uns gestos inconscients... són una llumeneta que el cos encén quan el cervell s’ha de concentrar molt o quan no diu tota la veritat.
Micromoviments de fixació – per exemple quan hom situa la mà en un lloc determinat, sobretot a la cara, i la hi deixa immòbil perquè es vol concentrar amb allò que diu o ha de dir.
Microc
aricies
Micrupruïges – que descobrim quan hom, volent mantenir una actitud correcta, està en desacord amb el que l’altre diu. No ens gratem mai per atzar; si ens gratem és perquè hi ha una situació de dissimulació. En aquests casos, la mà es posa sobre una zona de la cara o del cos i hi fa una lleugera gratadeta.
TREBALL SOBRE EL LLIBRE
SABER ESCOLTAR
Si saber parlar, perquè els que ens escolten mantinguin l’atenció, ja és prou difícil, l’art de saber escoltar és encara molt més complicat. Així a primer cop d’ull, podríem dir que tots en sabem d’escoltar, tots tenim dues orelles que han escoltat moltes vegades, però si ho analitzem i filem una mica més prim, resulta que escoltar és quelcom més que sentir un reguitzell de paraules que ens diu una altra persona, mentre nosaltres, pensem en els nostres assumptes pendents de resoldre, o mirem de reüll el rellotge, perquè se’ns està fent tard, perquè aquella persona s’allarga massa i no sabem com tallar la conversa, o senzillament perquè no ens importa gens ni mica el que ens està dient. Per això és difícil saber escoltar en la mida justa i equilibrada que requereix aquesta escolta. Primer de tot hauríem d’esbrinar si la persona que tenim al davant necessita que l’escoltem i l’entenguem, o només ens demana una presencia estàtica que sigui un receptacle de les seves paraules, si és així, no cal que ens preocupem tant... però si la persona té necessitat que l’escoltin de veritat, aleshores hem de procurar que la nostra actitud estigui a l’alçada de les seves necessitats. Oblidar-nos per uns instants de nosaltres i escoltar no només les seves paraules sinó estar atents al gest, a la mirada, al to, a la fluïdesa, que segurament aniran variant en el transcurs de la conversa. La persona que s’ha apropat a nosaltres i que reclama la nostra atenció per poder treure cap a fora tot el que li puny per dintre, n’espera molt d’aquest intercanvi i en pot sortir, molt enfortida o molt decebuda. Això no vol dir que ens haguem de convertir en psicòlegs amb l’obligació de no cometre cap error. El que vull dir és que si oferim escoltar, hem d'escoltar bé, hem de saber transmetre a la persona que tenim al davant que allò que ens està dient, ens interessa, que l’entenem tot i que pot ser que no hi estiguem del tot d’acord, però que un cop hagi evocat tot el que tenia la necessitat d’evocar, es produirà un diàleg, un intercanvi d’opinions, un recolzament, un apropament.
La nostra actitud serà diferent en funció de cada persona i dels conflictes que ens vulgui comentar.
En alguns casos podem
demostrar la nostra comprensió i el nostre afecte, ajudant-nos amb una mirada, un gest (un copet al braç o a l’esquena)... Hi ha petits gestos que diuen més que una sèrie de paraules que podrien potser semblar repetitives, en la qual cosa, hauríem perdut part de la nostra “credibilitat” en front aquesta persona.
Francesc Torralba diu: “Paraules i silencis, degudament trenats, tenen un efecte miraculós en l’ànima humana”. I jo encara hi afegiria: aquell suau, casi imperceptible petit gest. En un altre dels seus llibres, podem llegir: “Els fruits de l’escolta són la virtut de la claredat, el do del consell, la docilitat, l’amabilitat, la delicadesa i el coneixement d’un mateix... escoltar exigeix una atenció activa, i centrar-se en l’altre, en lloc d’en la pròpia verborrea mental”.
Altres comentaris de Gaspar Hernàndez que penso també són prou interessants: “... estem perdent l’art de conversar, perquè estem perdent l’art d’escoltar. D’oblidar el nostre ego, momentàniament. Escoltem, o fem veure que escoltem, i mentrestant, ens dediquem a jutjar l’altre, o pensem en el vestit que porta, o en el cap de setmana”.
I ja per acabar, el mateix Ramon Sangles i Moles en el seu llibre: “Comunicar-se, tot un art” ens dóna tota mena de pistes per tal d’aprendre a fer-ho millor. Fa Moltes reflexions interessants, però, per no allargar-me massa, n’esmentaré només un parell: “La comunicació és comparable a la sembrada de bona llavor en camps adobats: do i recepció” i “Comunicar, sempre és progressar. Les coses que no ens diem, que no posem al servei dels altres a fi que participin de la riquesa de doncs que duem a dins, s’assemblen a un sac de blat esperant de ser dut al forn, perquè se n’elabori el bon pa”.
Jossie Casanovas Llach
FINS AVIAT!
Jossie Casanovas Llach
enat “L’ANY MARAGALL”, en motiu de la celebració del 150è aniversari del seu naixement, se li han fet diversos homenatges: recitals de poemes, conferencies, etc.Els seus dotze darrers anys de la seva vida els va passar a la casa del carrer Alfons XII, pràcticament al costat de Plaça Molina. Aquesta casa familiar, doncs, acull l’Arxiu Joan Maragall. A l’interior de la casa, passejant per les diferents estances, t’omples de l’essència que ell hi va saber infondre a través dels seus manuscrits, primeres edicions, esborranys..., i ens ajuda a descobrir i recrear amb força exactitud la seva vida i la seva obra.
El dia 10 d’octubre a la Plaça Molina, estava previst inaugurar l’escultura creada per un dels seus fills, l’Ernest Maragall dedicada al poeta. És un bust situat sobre una peanya de pedra. Un cop inaugurada l’escultura hi hauria una recital de poemes per Rosa Novell, acompanyada del Violoncel·lista Quim Alabau.
Tots hi erem, però la pluja també, i finalment, la família Maragall ens va conviodar a entrar a casa seva i allà, entre llibres i records, més estrets, però molt més plens, ens hi vam anar apinyant i la Rosa Novell va començar a deleitar-nos amb les paraules de Joan Maragall, tan ben dites i tan ben acompanyades pel Quim Alabau.
No podia pas transcriure tota la seva obra i tot i que m’ha costat, he triat aquests dos poemes, perquè n’hi tants que m’agraden!
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall -1898
| Quan s'esqueixen els núvols sobre el cel Joan Maragall -1897
|
L’ÀNIMA DE LES FLORS
Aquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant-se-val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M'han encantat així que les he vistes
posades a morir, més sense dol.
«Morirem aviat, lluny de la planta, -
elles deuen pensâ; -
més ara nostre brill al poeta encanta,
i això mai morirà.»
Joan Maragall -1898
Jossie Casanovas Llach
El diumenge 20 de març estava previst que l’Ajuntament li fes un petit homenatge amb la descoberta de la placa commemorativa a la casa on va néixer, del carrer Manuel Angelon, al barri el Putxet.
Com que està pràcticament al costat de casa meva, dos o tres dies abans m’hi vaig acostar i vaig veure tot el carrer aixecat per obres. Em va estranyar força que al cap de dos dies poguessin fer res. Efectivament, el dia abans van canviat la data i ho posposaven fins el dia 27. Entre que molta gent no se’n va assabentar i que feia un dia mig plujós, “l’homenatge veïnal” ens va deixar, als pocs que hi érem, un regust de tristor barrejat amb un sentiment de ràbia continguda. Si a tot això i afegim que la placa, passa totalment desape
rcebuda, i que es van mal recitar quatre versos a corre cuita, perquè calia anar a inaugurar altres carrers del voltant, l’acte em va fer sentir vergonya. Mercè Rodoreda es mereixia quelcom més i si no, era preferible deixar-ho córrer.
Aixupligada sota el paraigües per no deixar que m’atrapessin aquelles llàgrimes que fins i tot els nùvols no van poder defugir, em vaig concentrar amb aquella vella casa i m’imaginava la Mercè, petita, anant a escola, jugant amb les altres nenes del barri i enfurrunyant-se quan la mare le cridava per dinar, o bé tota endiumenjada, passejant amb la familia... vaig deixar volar la imaginació, perquè em va semblar que és el que a ella més li hauria agradat.
He copiat un parell de poemes que m’agraden:
Nausica ( de: Món d’Ulisses)
L’espatlla nua et lluu d’un raig de lluna encesa,
un àngel compadit resta prop teu fulgent,
en aquest mar desert com un desert d’argent
només un bleix de vent vetlla per tu, princesa.
El teu nom, com un plany, es perd de mica en mica,
seràs ben sola a dir-lo, cara al mar, dins la nit,
un sospir de ressaca te’l durà repetit,
irresistible i pur com tota tu, Nausica.
Dolç animal ferit pres en xarxa d’estrelles,
verda sang del teu cel, inútils meravelles
per als teus ulls que cerquen l’ombra que els ha deixat,
l’alta aurora cruel et posarà en els braços
un abisme d’enyor com un ocell cansat
dut per l’ona de sal que esborra els últims passos.
Papallona
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
i no pas expressament.
Jossie Casanovas Llach
El Centre Comarcal Lleidatà fa una proposta molt interessant pels divendres. “El Racó poètic dels divendres”. 
