No planyem paraules, no planyem actituds, no planyem fets i decisions que més endavant haguem de lamentar.
La vall paleta de colors,
fulles encara rosades.
Matolls i petites flors,de les abelles, niuades
*****************************
Aquell pensament que es repetia al llarg del temps, aquell personatge que li feia esglaiar el cor i li congelava l’ànima, ja no era només una ombra, de cop va esdevenir una forma, però no la va saber reconèixer
Jossie Casanovas Llach
Divendres o dissabte, l’àvia que era la meva padrina, em comprava la palma, tan gran com li permetien els seus estalvis, no eren temps fàcils i tot requeria un sacrifici. El que mai hi faltava, això si, eren aquelles penjarelles ensucrades que no es podien tocar fins que la Palma no hagués passat per la Parròquia i estes ben beneïda!!! Què llargues es feien les hores... per fi arribà el diumenge. Em llevava ben aviat per donar l’últim cop d’ull a unes llaminadures “prohibides” encara i també al vestit que tenia que estrenar per anar a beneir.
No vaig parar fins que la mare me’l va posar i jo tota cofoia em passejava a munt i avall del pis amb la palma, com si es tractés d’un assaig abans de la “representació” sense deixar de mirar de reüll les penjarolles... “se n’adonarien si n’agafava una?” “Pot ser seria un pecat” vaig pensar i ho vaig deixar córrer. Per fi arribà l’hora i ben estarrufada amb vestit nou i palma ensucrada cap a la Parròquia. Els elements no van ser gens favorables, el cel es va anar tapant, els núvols van anar creixent, es van anar carregant i van descarregar un aiguat que ens va deixar a tots ben xops, ela avis, els pares, la palma i jo. Vaig poder salvar, però un parell de penjarolles que vaig engolir abans que les desfés la tempesta.
.
Jossie Casanovas Llach
"Mentre la mainada vivíem, poc o molt, protegits, al jardí de la infantesa, bé ens adonàvem a través de clarianes i esquerdes de la lluita tenaç i difícil que molta gent gran duia a terme". La senyora Remei que s’havia quedat amb la pell i l’os, treballava nit i dia fent tot allò que li arribava a les mans o que cercava trucant a totes les portes del poble. En poc temps havia perdut la mare i el seu germà petit, no havia perdut, però, aquell somriure tranquil·litzador que li feia pensar a la Maria, la seva filla, que potser les coses no anaven pas tan malament i que ben aviat tot tornaria a ser com abans.Han passat, els anys, la Maria avui és metge, la Remei, però, no va poder gaudir de la recompensa de veure realitzat el seu somni. Uns dies abans de la graduació de la seva filla no es va despertar. Per fi havia deixat de lluitar i mentre dormia un descans d’anys i anys ben merescut, es va oblidar de viure.
Jossie Casanovas Llach
