Benvolguda Maria Àngels,
Tinc la necessitat d’escriure’t aquesta carta. No sé ben bé on puc dirigir-la, però del que sí estic ben segura és que en el bell lloc de pau on reposes, t’arribarà.
Avui hem “envaït” un espai molt teu, hem caminat pels carrers on ben segur més d’un cop havies corregut per no arribar massa tard a casa, o potser havies apaivagat el teu pas, perquè la teva ment no t’acabava d’evocar allò que tu intuïes punyia per sortir.
Ens hem assegut a la “teva taula” i ens hem passejat per casa teva. Hem reviscut, inventat i imaginat mil situacions en les que tu havies pres aquella decisió o aquella altra en que havies rigut, plorat, t’havies enfadat, jugaves, llegies...Hem vist els balcons on segurament més d’una vegada t’hi vas evocar esperant... qui sap què o a qui!!! I mirant l’heura, pensant, quina cosa?
Tantes passejades per Vic i mai havia sentit la teva presencia. Avui sí, avui l’he sentida. Tu eres entre nosaltres, no sé tampoc ben bé de quina manera, però el teu esperit ens ha fet companyia i cada cop se’ns anava fent més present la teva imatge fins que hem tingut la sort de conèixer la teva germana i amb ella hem repassat paraules, imatges, persones, situacions, tants i tants records...
Hem “envaït” un espai molt teu, et deia, però oi que no t’hem fet nosa?
Perdona aquest atreviment, però qui millor que tu pot saber, que quan una força estranya fa sortir la paraula, no et queda més remei que evocar-la, i malauradament com que això no ho puc fer, no em queda altre remei que plasmar-la en un paper i aleshores és quan la ment reposa i pot començar un nou esbós.
Jossie Barcelona, 25 de maig de 2011
(tot i que sóc jo la que signa aquest escrit, penso que ho puc fer en nom de tots el que hem tingut la sort de fer aquesta passejada)
